Petició
A LA COMISSIÓ DE PETICIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Tots membres de la comissió promotora que vàrem constituir per tal de promoure una iniciativa legislativa popular que tenia per objecte es tramités la llei reguladora de la sobirania nacional (núm. d’expedient del Parlament 202-00033/08) ens adrecem a aquesta Comissió i com millor procedeixi DIEM:
Que acollint-nos al dret de petició reconegut a l’art. 19.5 de l’Estatut de Catalunya, i atès el que estableix la Llei Orgànica 4/2001 de 12 de novembre, reguladora del dret de petició, i les normes internes de funcionament d’aquesta Comissió aprovades per la Mesa del Parlament el 12 de març de 2008, presentem aquest escrit amb les pretensions que figuren al final.
L’objecte de la petició és convertir en petició una iniciativa legislativa popular inadmesa a tràmit per la Mesa del Parlament, així com queixar-nos de l’actuació dels diputats que més endavant es relacionaran, i suggerir la modificació de la llei 1/2006, de 16 de febrer, de la iniciativa legislativa popular.
Es designa com a lloc on rebre les notificacions la Ronda de Sant Pere núm. 44, entl. 2ª de Barcelona, on se sol·licita siguin lliurades les notificacions en paper i original.
Es fonamenta l’exercici de la present petició en els següents
MOTIUS
I.- Conversió de la Iniciativa Legislativa Popular en Petició
Atesa la previsió establerta a la Disposició Addicional Primera de la Llei Orgànica 4/2001 de 12 de novembre, reguladora del dret de petició, i l’art. 23 de les normes internes de funcionament d’aquesta Comissió aprovades per la Mesa del Parlament el 12 de març de 2008, sol·licitem la conversió en petició de la iniciativa legislativa popular de la llei reguladora de la sobirania nacional de la qual les persones a dalt relacionats vàrem formar la seva comissió promotora (núm. d’expedient del Parlament 202-00033/08).
II.- Queixa que es formula contra els diputats, senyor Ernest Benach i Pascual, senyor Higini Clotas i Cierco, senyor Rafael Luna i Vivas i la senyora Lídia Santos i Arnau.
La queixa que es formula contra les avantdites persones es fonamenta en els següents
FETS
Primer.- Els que sotasignem ens constituïrem en comissió promotora de conformitat amb el que estableix la llei 1/2006, de 16 de febrer, de la iniciativa legislativa popular, amb la intenció de promoure per aquest mitjà l’activitat legislativa del Parlament de Catalunya.
La iniciativa legislativa popular és una de les cinc possibilitats que hi ha en l’ordenament jurídic català de promoure l’activitat legislativa del Parlament de Catalunya (art. 62.1 de l’Estatut de Catalunya i art. 100 del Reglament del Parlament).
A aitals efectes presentàrem a la Mesa del Parlament una sol·licitud per la qual es demanava a aquell òrgan admetés a tràmit la proposició de llei reguladora de la sobirania nacional. S’adjunta de document núm. 1 còpia de la sol·licitud i dels documents que l’acompanyaven.
La Mesa es va reunir el 13 de març de 2008 i va acordar no admetre a tràmit la iniciativa legislativa avantdita. S’adjunta com a document núm. 2 i 3 còpia de les certificacions emeses per la secretària general del Parlament.
Segon.- El resultat que es va produir en la votació que es va efectuar en la Mesa del Parlament va ser de dos vots a favor de l’admissió a tràmit de la iniciativa legislativa popular i quatre vots en contra. Varen votar a favor de l’admissió a tràmit de la iniciativa legislativa popular els diputats, i en aquell moment membres de la Mesa, senyor Ramon Camp i Batalla i el senyor Antoni Castellà i Clavé. Varen votar en contra els diputats, i membres de la Mesa, senyor Ernest Benach i Pascual, el senyor Higini Clotas i Cierco, el senyor Rafael Luna i Vivas i la senyora Lídia Santos i Arnau. El diputat, i membre de la Mesa, senyor Jordi Miralles i Conte no va assistir a aquella reunió de la Mesa.
Tercer.- Els membres de la mesa contra els que es dirigeix la present queixa varen fonamentar la seva decisió d’inadmissió de la iniciativa legislativa popular, en dos arguments. D’una banda en el fet que la Generalitat no té atribuïda competència per regular sobre sobirania nacional (paràgraf tercer del fonament jurídic tercer de la resolució de la Mesa); i de l’altre en que el text proposat és inconstitucional atès que només existeix la sobirania nacional espanyola (fonament jurídic quart de la resolució de la Mesa).
Tal i com exposarem seguidament la resolució adoptada per les persones contra les que es dirigeix la queixa, és frontal i manifestament contrària als principis democràtics, a les lleis de Catalunya i a la doctrina del Tribunal Constitucional Espanyol. Vegem seguidament per quins motius.
Quart.- Un projecte de norma no pot ser mai inconstitucional ni il·legal.
La resolució de la Mesa del Parlament de Catalunya ha vulnerat de manera manifesta els principis democràtics.
La doctrina del Tribunal Constitucional ja ha determinat per dues vegades que el fet de considerar il·legal una norma, abans de que arribi a ser norma, vulnera les regles del joc democràtic.
En aquest sentit es pronuncia el Tribunal Constitucional en la interlocutòria de 20 d’abril de 2004 (cas Govern d’Espanya contra “pla Ibarretxe”).
En aquell supòsit, el Govern Basc reunit el 25 d’octubre de 2003 en sessió de govern, va aprovar una proposició de llei denominada “Propuesta de Estatuto Político de la Comunidad de Euskadi”, i va acordar remetre-la al Parlament Basc per tal que fos debatuda en aquella seu.
El Govern Espanyol va considerar que l’acord del Govern Basc tenia un contingut “frontal y intencionadamente contario a la Constitución” i el va impugnar davant del Tribunal Constitucional.
El 20 d’abril de 2004, el Tribunal Constitucional va dictar interlocutòria per la qual va inadmetre la impugnació efectuada pel Govern Espanyol.
Transcrivim seguidament part dels fonaments jurídics que va fer servir el Tribunal Constitucional en aquella resolució.
(...) 6. (...) En lo que aquí importa, el Acuerdo del Gobierno Vasco no puede, por su naturaleza y contenido, producir ni una infracción constitucional genérica, ni una infracción constitucional específica por quebranto del orden de distribución de competencias.
a) (...) El Acuerdo del Gobierno Vasco, no es expresivo de ninguna asunción de competencia con la que se lesione el ámbito competencial propio del Gobierno del Estado o de otra Comunidad Autónoma. La única competencia de la que ese Acuerdo puede ser expresión es la que asiste al Gobierno Vasco para proponer una reforma del Estatuto de Autonomía de su Comunidad Autónoma o, en general, para remitir al Parlamento autonómico cualesquiera propuestas de debate y discusión, con independencia de que se formalicen o no finalmente en textos normativos, para lo que es necesaria la voluntad de la Cámara que aquella inicial propuesta ha podido contribuir a conformar. Tal atribución no puede ser, por principio, cuestionada o discutida. Cosa distinta es que el debate o la discusión propiciados por el Gobierno proponente se formalicen después por la vía jurídicamente adecuada. Entender otra cosa, sería desconocer la lógica del sistema democrático parlamentario, uno de cuyos fundamentos consiste en que el Parlamento es la sede natural del debate político y el Gobierno uno de los sujetos habilitados para propiciarlo. Cómo se traduzca normativamente el fruto del debate, si es que finalmente llega a traducirse en algo, es cuestión que no debe condicionar anticipadamente la suerte de ningún debate, so pena de negar al Parlamento la facultad de arbitrar la discusión política en los términos que estime convenientes. So pena, en definitiva, de someter al Parlamento a tutelas inaceptables.
En el presente caso además no debe perderse de vista que la sola admisión de la impugnación produce irremisiblemente la suspensión del debate intentado, razón suficiente para extremar el rigor en el trámite de admisión, rechazando impugnaciones que, como es el caso, desnaturalizarían irremediablemente, de prosperar, los principios fundamentales de la democracia parlamentaria.
(...) Decir que el contenido de la «Propuesta» del Gobierno Vasco es contrario al ordenamiento vigente, no es decir, nada que no pueda decirse de cualquier norma que pretenda, justamente, la reforma de ese ordenamiento. Si la antijuridicidad se predicara, no ya de normas definitivamente instaladas en el ordenamiento, sino de simples proyectos de normas o, antes aún, de la sola intención de producir normas, entonces el cambio y la reforma serían literalmente imposibles.
(...) El hecho de que semejante iniciativa sólo pueda prosperar con éxito si antes se reforma la Constitución, tal y como sostiene el Abogado del Estado, no convierte a la «Propuesta» en sí (ni, por conexión, al Acuerdo que la formaliza) en una iniciativa inconstitucional. La iniciativa, una vez remitida a la Cámara, queda sometida a una serie de avatares, que pueden, desde luego, alterarla notablemente en su contenido, pero que, sobre todo, la modificarán radical y necesariamente en su naturaleza, que pasará a ser puramente normativa en el caso de que de ella resulte, lo que puede no ser el caso, una norma de Derecho. En tanto no se agote el procedimiento parlamentario iniciado con la remisión de la «Propuesta» no cabe más inconstitucionalidad, en su caso, que la que resulte de la infracción de las normas que disciplinan ese procedimiento.
(...) Por último, y a propósito de la alegada necesidad de que previamente se reforme la Constitución, nada impide que, advertida por la Cámara esa necesidad, ella misma decida reconvertir la «Propuesta» en una iniciativa propia de reforma de la Constitución, para lo que está constitucionalmente legitimada (arts. 166 y 87.2 CE). En fin, en el estadio actual del proceder parlamentario no puede anticiparse ningún resultado normativo y, en consecuencia, todo posible juicio es, inevitablemente, prematuro.
(...) En definitiva, el Acuerdo del Gobierno Vasco es expresión de una atribución inherente a todo Gobierno en un sistema democrático parlamentario, cual es la de someter a la Cámara legislativa iniciativas normativas o de pura discusión política, que pueden dar lugar, o no, a la asunción de un texto normativo y, en todo caso, al debate público sobre cuestiones de interés general, de cuyo acierto en punto a la oportunidad y a las posiciones defendidas por los grupos parlamentarios sólo puede legítimamente pronunciarse el cuerpo electoral.
(...) En pocas palabras, sentado que «la Constitución española, a diferencia de la francesa o la alemana, no excluye de la posibilidad de reforma ninguno de sus preceptos, ni somete el deber de revisión constitucional a más límites expresos que los estrictamente formales y de procedimiento» ( STC 48/2003, de 12 de marzo [ RTC 2003, 48] ,F. 7), la necesaria defensa jurisdiccional del ordenamiento no puede verificarse sino cuando cabe hablar propiamente de infracciones normativas, sólo susceptibles de ser causadas, obviamente, por normas, y nunca por proyectos o intenciones normativas, que, en cuanto tales, pueden tener cualquier contenido. La jurisdicción puede reaccionar contra la forma jurídica que resulte de esas intenciones, pero la intención misma y su debate o discusión son inmunes en una sociedad democrática a todo control jurisdiccional, singularmente si el debate se sustancia en un Parlamento, sede privilegiada del debate público.”.
La doctrina del Tribunal Constitucional transcrita ha estat reiterada en la interlocutòria del Tribunal Constitucional de 15 de març de 2006 (cas Partit Popular contra admissió a tràmit de l’Estatut de Catalunya per part de la Mesa del Congrés dels Diputats) segons la qual:
“En cuanto a la vulneración de la Constitución por proyectos de Estatutos de Autonomía, en nuestro ATC 135/2004, de 20 de abril, negamos terminantemente la idoneidad objetiva para que un proyecto de norma pudiera de por sí vulnerar la Constitución (...)”
“(...) De otra parte, un proyecto de norma acaso inconstitucional no es, como tal, un proyecto inconstitucional. Como dijimos en el ATC 135/2004, y hemos de reiterar también ahora, la antijuridicidad se predica de normas definitivamente instaladas en el ordenamiento, no de simples proyectos de normas ni, antes aún, de la sola intención de producir normas [F. 6 b)].”.
“(...) El hecho de que la propuesta de reforma del Estatuto de Autonomía de Cataluña sea, en opinión de los recurrentes en amparo, contraria a la Constitución o de que, a su juicio, sólo puede prosperar con éxito si antes se reforma la Constitución, "no convierte la propuesta en sí... en una iniciativa inconstitucional".
“(...)En definitiva, en el momento actual de tramitación de la iniciativa, la propuesta de reforma no puede ser objeto de un juicio de constitucionalidad y éste resulta prematuro, pues la inconstitucionalidad únicamente puede predicarse de las normas, no de las iniciativas parlamentarias”.
La vulneració de la doctrina constitucional transcrita, per part dels membres de la Mesa del Parlament contra els quals es dirigeix la present queixa, és manifesta.
De fet, és molt significatiu, i crida força l’atenció, que la Mesa del Parlament de Catalunya faci servir arguments coincidents amb els continguts en el vot particular discrepant que el Magistrat senyor Jimenez de Parga [1] va presentar contra la resolució del Tribunal Constitucional de 20 d’abril de 2004 en el sentit de que “no todo en un Parlamento autonómico puede discutir-se libremente” (raó tercera del numeral segon del vot particular que va efectuar l’avantdit Magistrat contra la resolució parcialment transcrita).
Cinquè.- Els membres de la Mesa del Parlament de Catalunya contra els que es dirigeix la queixa s’han extralimitat en les funcions qualificadores que els venen atribuïdes per la llei. Vulneració manifesta de la doctrina continguda en la interlocutòria del Tribunal Constitucional de 15 de març de 2006.
Les meses dels òrgans legislatius tenen molt limitades les facultats quan han de qualificar i admetre a tràmit una iniciativa legislativa. Les seves facultats estan únicament limitades a verificar si la iniciativa compleix els requisits formals i processals exigits per la norma de tràmit.
No és funció de les meses d’entrar a analitzar sobre la viabilitat jurídica de la iniciativa o la seva adequació al marc legal o constitucional. Els membres de la Mesa no són una espècie de censuradors previs del que els ciutadans o els grups parlamentaris poden proposar legislativament. No són ells qui decideixen que és susceptible d’entrar en el debat polític i que no ho és. Les seves potestats no abasten per determinar quines matèries poden arribar a ser debatudes en política, i quines altres no; i molt menys encara per constituir-se com a òrgan encarregat de judicar la constitucionalitat de les propostes legislatives.
Si no fos així, es vulnerarien els principis bàsics del sistema democràtic parlamentari, ja que les meses es convertirien de facto en l’únic poder de l’Estat. Els seus membres tindrien en primera instància la facultat originària -quasi divina- de decidir que pot arribar potencialment a ser norma jurídica i que no, i el sistema democràtic s’acabaria convertint en una dictadura col·legial dels membres de la Mesa: ells decidirien en última instància quines lleis poden arribar algun dia a regir, i quines no.
Evidentment, el sistema jurídic democràtic no funciona així; tot i que acords com els que aquí es denuncien posen en dubte la certesa d’aquesta afirmació.
A redós del que s’exposa, hem de referir-nos a la consolidada doctrina forjada pel Tribunal Constitucional sobre les limitades facultats de les meses dels òrgans legislatius.
Transcrivim seguidament part dels fonaments jurídics de la interlocutòria de 15 de març de 2006 del Tribunal Constitucional que analitza les facultats de la Mesa del Congrés dels Diputats en ordre a l’admissió a tràmit d’una iniciativa legislativa. En concret es tractava del projecte d’Estatut de Catalunya que el Parlament de Catalunya va remetre a les Corts Generals.
“2. (...) Por último, en cuanto a las supuestas facultades de la Mesa del Congreso para decidir por sí misma que la tramitación debida era la reforma de la Constitución, en vez de la establecida para la reforma de los Estatutos de Autonomía, ello resulta contrario a las limitadas facultades de las Mesas de los órganos legislativos con arreglo a nuestra jurisprudencia más reciente ( SSTC 124/1995, de 18 de julio [ 1995, 124] , y 38/1999, de 22 de marzo [ RTC 1999, 38] , entre otras) (...).
“4. (...)La resolución de la cuestión planteada requiere traer a colación la consolidada doctrina constitucional sobre el mencionado derecho fundamental en conexión con la potestad de las Mesas de las Cámaras de calificar y admitir o no a trámite las iniciativas parlamentarias y su incidencia sobre el ius in officium del cargo parlamentario.
Las Mesas cumplen la función jurídico técnica de ordenar y racionalizar el funcionamiento de la Cámara para su mayor eficiencia, precisamente como foro de debate y participación en la cosa pública. De modo que a la Mesa le compete, por estar sujeta al ordenamiento jurídico, en particular a la Constitución y a los Reglamentos parlamentarios que regulan sus atribuciones y funcionamiento, y en aras de la mencionada eficacia del trabajo parlamentario, verificar la regularidad jurídica y la viabilidad procesal de las iniciativas, esto es, examinar si las iniciativas cumplen los requisitos formales exigidos por la norma reglamentaria.
(...) De modo que si la legalidad aplicable no impone límite material alguno a la iniciativa, la verificación de su admisibilidad ha de ser siempre formal, cuidando únicamente la Mesa de que la iniciativa en cuestión cumpla con los requisitos de forma que le exige esa legalidad ( SSTC 38/1999, de 22 de marzo [ RTC 1999, 38] , FF. 2 y 3; 107/2001, de 23 de abril [ RTC 2001, 107] , F. 3; 203/2001, de 15 de octubre [ RTC 2001, 203] , FF. 2 y 3; 177/2002, de 14 de octubre [ RTC 2002, 177] , F. 3; 40/2003, de 27 de febrero [ RTC 2003, 40] , F. 2; 208/2003, de 1 de diciembre [ RTC 2003, 208] , F. 4; 39/2003 [ RTC 2003, 39] y 40/2003, de 27 de febrero [ RTC 2003, 40] , F. 2 a)].
De acuerdo con nuestra doctrina excede, empero, del ámbito de la facultad de las Mesas de las Asambleas Legislativas de calificar y admitir a trámite las iniciativas parlamentarias, el control, siquiera liminar, de su constitucionalidad.”.
“5. (...)"el control que la Mesa ejerce sobre los escritos y documentos presentados es, esencialmente, una examen de la viabilidad formal de tales propuestas, que excluye cualquier tipo de juicio de oportunidad... Ahora bien, también es claro... que un control de esta naturaleza por parte de la Mesa de la Cámara puede asimismo incluir una verificación liminar de la conformidad a Derecho de la pretensión deducida, junto a un juicio de calificación sobre la idoneidad o procedencia del procedimiento parlamentario elegido" (SSTC 177/2002, de 14 de octubre [ RTC 2002, 177] , F. 5; 89/2005 [ RTC 2005, 89] y 90/2005, de 18 de abril [ RTC 2005, 90] , F. 3).”
“(...) Así pues, con arreglo a las aludidas previsiones constitucionales, estatutarias y reglamentarias, la función de control que corresponde desempeñar a la Mesa del Congreso de los Diputados en el ejercicio de su función de calificación y admisión a trámite de propuestas de reforma de Estatutos de Autonomía se circunscribe a la verificación de si la propuesta ha sido presentada por uno de los órganos o sujetos legitimados para activarla y si se han observado y cumplido los trámites y requisitos establecidos. Un control de esta naturaleza por parte de la Mesa del Congreso de los Diputados puede asimismo incluir un examen del contenido material de la iniciativa, exclusivamente en cuanto resulte determinante para llevar a cabo un juicio de calificación sobre la idoneidad y procedencia del procedimiento parlamentario elegido para sustanciar la iniciativa deducida, esto es, a fin de observar la adecuación de la pretensión que se deduce al tipo de procedimiento a través del cual se plantea. En ningún caso, la Mesa en su función de calificación y admisión a trámite puede llevar a cabo un control de constitucionalidad liminar de la iniciativa parlamentaria.”
“(...) en primer lugar, como se ha señalado, a la Mesa no le corresponde efectuar un control de constitucionalidad, siquiera liminar, de las iniciativas parlamentarias (...).
Conseqüentment, segons la doctrina exposada, els membres de la Mesa del Parlament contra els quals es dirigeix la queixa, es varen extralimitar en les funcions qualificadores de la iniciativa legislativa proposada pels que sotasignem arrogant-se unes funcions qualificadores que no té atribuïdes.
Sisè.- Els membres de la Mesa del Parlament contra els quals es dirigeix aquesta queixa han vulnerat els drets dels que sotasignem reconeguts en els art. 29.1, 29.3 i 37 i 62 de l’Estatut de Catalunya.
Conseqüència directa de l’actuació dels membres de la Mesa contra els que es dirigeix aquesta queixa, ha estat la vulneració de diferents drets estatutaris dels que sotasignem.
Els membres de la Mesa no han tingut en compte que la iniciativa legislativa no correspon només als diputats, als grups parlamentaris i al Govern; sinó que els ciutadans –tots els ciutadans- també tenim el dret a iniciar l’activitat legislativa mitjançant la presentació d’una iniciativa legislativa popular (art. 62.1 Estatut de Catalunya i 100 del Reglament del Parlament).
És per això que l’art. 29.1 de l’Estatut de Catalunya, intitulat Dret de participació, reconeix el dret dels ciutadans –també als ciutadans que integren aquesta Comissió Promotora- de participar en els afers públics de manera directa. Es tracta d’un dret dels que l’Estatut considera “drets polítics dels ciutadans” (és la definició que rep el Capítol II del títol I de l’Estatut).
La iniciativa legislativa popular consisteix, segons la definició que en fa el preàmbul de la pròpia llei 1/2006, en una proposta legislativa en què els proponents no tenen cap mena de poder decisori, però que permet completar la integració d’interessos que té lloc en el Parlament de Catalunya per mitjà de la irrupció en la discussió política de temes que, tot i ésser d’interès per un sector de la població, potser no han estat plantejats per les forces polítiques parlamentàries (paràgraf 6è del preàmbul). És a dir, es tracta d’una forma de participació ciutadana en els assumptes polítics que la llei considera peça clau en el funcionament del sistema democràtic (paràgraf primer del preàmbul de la llei). És una manera d’implicació ciutadana en els afers públics (paràgraf tercer del preàmbul de la llei). La llei la considera fins i tot una de les tres formes d’impuls de l’activitat legislativa (paràgraf 5è del preàmbul).
L’acord de la Mesa del Parlament de Catalunya que varen adoptar els diputats contra els quals es dirigeix aquesta queixa fa una interpretació absolutament restrictiva de l’art. 6.2 de la llei 1/2006 de la iniciativa legislativa popular que contraria i vulnera de manera oberta els art. 29.1 i 29.3 de l’Estatut de Catalunya. Vegem-ho.
Per començar hem de recalcar que la llei 1/2006 de la llei d’iniciativa legislativa popular, a banda de ser una norma de rang inferior a l’Estatut de Catalunya, és norma dictada abans de l’entrada en vigor de l’Estatut. Per tant, la llei 1/2006 no pot contrariar en cap cas l’Estatut, i a més a més ha de ser interpretada conforme els principis que estableix l’Estatut. Són les lleis –en el supòsit d’actuacions la llei 1/2006- las que s’han d’adequar a l’estatut i respectar-lo, i no a l’inrevés.
No ens estendrem en més consideracions sobre aquesta qüestió per no faltar a la il·lustració d’aquesta Comissió ni la del lletrat que l’assessora.
Seguim.
L’art. 29.3 de l’Estatut de Catalunya estableix que:
“Els ciutadans de Catalunya tenen dret a promoure i a presentar iniciatives legislatives al Parlament, en els termes que estableixen aquest estatut i les lleis”.
El fet que l’exercici d’aquest dret es faci efectiu en els termes que estableixen les lleis no sembla indicar cap mena de restricció en relació a la matèria sobre la que pot versar la iniciativa legislativa. Sembla més aviat que la frase es refereix a que una llei establirà de quina manera s’exercitarà aquest dret, que no pas a que defereixi a la llei la decisió de les matèries sobre les que pot versar la iniciativa legislativa.
De la lectura de l’article 29.3 de l’Estatut s’infereix mes aviat que es tracta d’un dret estatutari que en principi no te cap mena de restricció pel que fa a les matèries que en poden ser objecte.
De totes maneres, per saber-ho, cal que analitzem quin és el contingut del dret que proclama l’art. 29.3 de l’Estatut.
Entrem doncs de ple en l’anàlisi del contingut essencial del dret de participació directa dels ciutadans en els assumptes públics de Catalunya promovent iniciatives legislatives populars. Un bon punt de partida per definir el concepte “contingut essencial” pot ser la definició que en fa l’excel·lent sentència del Tribunal Constitucional de 8 d’abril de 1980 (no és casualitat que fos excel·lent si el ponent fou el professor Diez-Picazo y Ponce de León) que marca les pautes definidores següents:
“8. Para tratar de aproximarse de algún modo a la idea de «contenido esencial», que en el art. 53 de la Constitución se refiere a la totalidad de los derechos fundamentales y que puede referirse a cualesquiera derechos subjetivos, sean o no constitucionales, cabe seguir dos caminos. El primero es tratar de acudir a lo que se suele llamar la naturaleza jurídica o el modo de concebir o de configurar cada derecho. Según esta idea hay que tratar de establecer una relación entre el lenguaje que utilizan las disposiciones normativas y lo que algunos autores han llamado el metalenguaje o ideas generalizadas y convicciones generalmente admitidas entre los juristas, los jueces y, en general, los especialistas en Derecho. Muchas veces el nomen y el alcance de un derecho subjetivo son previos al momento en que tal derecho resulta recogido y regulado por un legislador concreto. El tipo abstracto del derecho preexiste conceptualmente al momento legislativo y en este sentido se puede hablar de una recognoscibilidad de ese tipo abstracto en la regulación concreta. Los especialistas en Derecho pueden responder si lo que el legislador ha regulado se ajusta o no a lo que generalmente se entiende por un derecho de tal tipo.
Constituyen el contenido esencial de un derecho subjetivo aquellas facultades o posibilidades de actuación necesarias para que el derecho sea recognoscible como pertinente al tipo descrito y sin las cuales deja de pertenecer a ese tipo y tiene que pasar a quedar comprendido en otro desnaturalizándose, por decirlo así. Todo ello referido al momento histórico de que en cada caso se trata y a las condiciones inherentes en las sociedades democráticas, cuando se trate de derechos constitucionales.
El segundo posible camino para definir el contenido esencial de un derecho consiste en tratar de buscar lo que una importante tradición ha llamado los intereses jurídicamente protegidos como núcleo y médula de los derechos subjetivos. Se puede entonces hablar de una esencialidad del contenido del derecho para hacer referencia a aquella parte del contenido del derecho que es absolutamente necesaria para que los intereses jurídicamente protegibles, que dan vida al derecho, resulten real, concreta y efectivamente protegidos. De este modo, se rebasa o se desconoce el contenido esencial cuando el derecho queda sometido a limitaciones que lo hacen impracticable, lo dificultan más allá de lo razonable o lo despojan de la necesaria protección.
Los dos caminos propuestos para tratar de definir lo que puede entenderse por «contenido esencial» de un derecho subjetivo no son alternativos, ni menos todavía antitéticos, sino que, por el contrario, se pueden considerar como complementarios, de modo que, al enfrentarse con la determinación del contenido esencial de cada concreto derecho pueden ser conjuntamente utilizados para contrastar los resultados a los que por una u otra vía pueda llegarse”.
És a dir, segons la sentència transcrita, quan l’exercici del dret queda limitat de tal manera que no es pot exercitar, no es respecta el contingut essencial del dret i per tant, es vulnera.
Exactament el que ha passat en el supòsit que se sotmet a consideració d’aquesta comissió.
Els membres de la Mesa del Parlament contra els que es dirigeix la queixa han fet una interpretació del dret que tenim els que sotasignem de promoure i presentar iniciatives legislatives populars que de facto ha suposat un buidatge total del contingut essencial del dret reconegut a l’art. 29.3 de l’Estatut de Catalunya.
Clar i ras: els membres de la Mesa ens deneguen l’exercici el dret reconegut a l’art. 29.3 de l’Estatut. És a dir, no tenim dret a implicar-nos en els afers públics (paràgraf tercer del preàmbul de la llei) ni a utilitzar una peça clau en el funcionament del sistema democràtic (paràgraf primer del preàmbul de la llei).
Arribat a aquest punt, no hem de perdre de vista, per a major reforç dels arguments que fins aquí s’han exposat, que l’art. 37 de l’Estatut, obliga als poders públics (també als membres de la Mesa del Parlament) a interpretar els drets estatutaris en el sentit més favorable a llur plena efectivitat, obligació que no tan sols afecta a la interpretació jurídica del contingut del dret, sinó que es fa extensiva a l’aplicació mateixa del dret. És per això que l’art. 37 de l’Estatut ubicat en el capítol IV intitulat “garanties estatutàries” estableix que:
“(...) Les disposicions que dictin els poders públics de Catalunya han de respectar aquests drets i s’han d’interpretar i aplicar en el sentit més favorable a llur plena efectivitat.”.
Per tot el que hem exposat, no hi ha dubte doncs, que els membres de la Mesa del Parlament contra els que es dirigeix aquesta queixa, han fet una interpretació de l’apartat a) de l’art. 6.2 de la llei 1/2006 de la iniciativa legislativa popular manifestament contrària al que estableixen els arts. 29.1 i 29.3 de l’Estatut, interpretats de conformitat amb el que estableix l’art. 37.1 del mateix text, lesionant el nostre dret estatutari a promoure i presentar iniciatives legislatives populars.
Setè.- Conclusions.
La iniciativa legislativa popular presentada per la comissió sotasignant ha estat rebutjada injustament. O el tema no agradava; o no era “el moment polític” adient; o bé uns membres de la Mesa del Parlament es pensaven que es presentava per posar-los en evidència; o ho pensaven els altres; o ara “no tocava” per què hi havia unes eleccions legislatives espanyoles el 9 de març de 2008. O qualsevol altre motiu polític de conveniència.
El cert però, és que els membres de la Mesa del Parlament contra els quals es dirigeix aquesta queixa, enterraren el debat polític per la via de no deixar que ni tan sols s’iniciés. En definitiva, varen fer un us inadequat de les atribucions del seu càrrec per tal d’eliminar del debat polític la proposta que els sotasignants preteníem sotmetre, primer al debat de la ciutadania –mitjançant la recollida de signatures- i després, al debat dels diputats.
Els membres contra els quals es dirigeix aquesta queixa no varen tenir en compte que en un sistema democràtic la política no és un patrimoni dels polítics. I que aquest és precisament el principi que fonamenta la figura de la iniciativa legislativa popular; dret que té una naturalesa jurídica clarament política. ¿Quin motiu hi pot haver per què un òrgan polític com la Mesa del Parlament de Catalunya, limiti els drets polítics individuals dels ciutadans?.
En un sistema democràtic la participació política directa dels ciutadans en els afers públics no té límits. Res està vedat. Tot és pot plantejar.
Defensar el contrari és vulnerar l’exercici efectiu del dret de participació política dels ciutadans; l’exercici del dret a la llibertat de pensament i de consciència i del dret a la llibertat ideològica. En definitiva, els fonaments de la democràcia parlamentària.
I el que diem és tan clar que fins i tot ho va dir el Tribunal Constitucional en la sentència de 8 d’abril de 1980 quan va determinar que:
“La Constitución es un marco de coincidencias suficientemente amplio como para que dentro de él quepan opciones políticas de muy diferente signo. La labor de interpretación de la Constitución no consiste necesariamente en cerrar el paso a las opciones o variantes imponiendo autoritariamente una de ellas. A esta conclusión habrá que llegar únicamente cuando el carácter unívoco de la interpretación se imponga por el juego de los criterios hermenéuticos. Queremos decir que las opciones políticas y de gobierno no están previamente programadas de una vez por todas, de manera tal que lo único que cabe hacer en adelante es desarrollar ese programa previo.”.
III.- Petició de modificació de la llei 1/2006, de 16 de febrer, de la iniciativa legislativa popular.
Atesa la interpretació restrictiva que efectua la Mesa del Parlament de la vigent llei de consultes populars, en el sentit que queda vedada la presentació d’iniciatives legislatives populars de caire o perfil polític com la que els sotasignants intentàrem promoure, ens veiem en la necessitat de sol·licitar es modifiqui l’avantdita llei per tal que, sense cap mena de censura, puguin ser articulades qualssevol tipus de reformes legals per la via de la iniciativa legislativa popular.
Per això,
Demanem a la Comissió de peticions del Parlament de Catalunya: tingui per presentat aquest escrit, l’admeti i després dels tràmits que escaiguin:
A) Tingui per formulada sol·licitud de conversió de la iniciativa legislativa popular per l’aprovació de la llei reguladora de la sobirania nacional (núm. d’expedient 202-00033/08) en petició; l’admeti, i després dels tràmits legals que s’escaiguin acordi les mesures següents:
1ª.- Remetre la petició als grups parlamentaris, perquè, si ho creuen convenient, puguin promoure una iniciativa legislativa que reguli la sobirania nacional.
2on.- Remetre la petició al Govern, perquè, si ho creu convenient, puguin promoure una iniciativa legislativa que reguli la sobirania nacional.
B) Tingui per formulada sol·licitud de modificació de la de la llei 1/2006, de 16 de febrer, de la iniciativa legislativa popular, en els termes expressats en la petició III d’aquest escrit, i després dels tràmits legals que s’escaiguin acordi les mesures següents:
1ª.- Remetre la petició als grups parlamentaris, perquè, si ho creuen convenient, puguin promoure una iniciativa legislativa de reforma de la de la llei 1/2006, de 16 de febrer, de la iniciativa legislativa popular.
2on.- Remetre la petició al Govern, perquè, si ho creu convenient, puguin promoure una iniciativa legislativa de reforma de la llei 1/2006, de 16 de febrer, de la iniciativa legislativa popular.
C) Tingui per formulada queixa contra els diputats i membres de la Mesa del Parlament, senyor Ernest Benach i Pascual, senyor Higini Clotas i Cierco, senyor Rafael Luna i Vivas, i senyora Lídia Santos i Arnau pels fets explicitats en aquest escrit.
Barcelona, quatre de desembre de 2008
[1] El mateix que qüestiona el caràcter de comunitat històrica de Catalunya; el mateix que afirma que l’Estatut de Catalunya no és tan sols inconstitucional sinó que és anticonstitucional; el mateix que deia que els catalans érem fervents franquistes; i contra qui el Govern de la Generalitat de Catalunya va interposar demanda davant del Tribunal Suprem.